Per Juan Requejo Liberal
Quan una pràctica de les elits es massifica, perd el sentit i perjudica el territori que l'acull. El viatge per plaer no n'és una excepció. La solució exigeix prohibir viatjar, sinó per tornar a viatjar com a hostes i no com a senyors.
Les utopies igualitàries del passat prometien un repartiment equilibrat dels recursos. Occident ha arribat a una cosa semblant per un altre camí, gairebé sense adonar-se'n. Les pautes de vida que durant segles van ser exclusives d'una minoria privilegiada, que mai no va superar el 3% o el 4% de la població, s'han estès a centenars de milions de persones. En un article publicat el 2008 vaig anomenar a aquest fenomen aristocràcia de masses. Neveres i armaris plens,, celebracions i regals el valor dels quals està en el número i no en l'ús. Menjar més del que l'organisme necessita, com abans només podien fer les elits. Comprar roba que deixa d’interessar perquè canvia la moda abans que es gasti, o comprar mobles nous pel mateix motiu.
El viatge per plaer pertany a aquesta mateixa família de conductes. Durant segles es va viatjar per necessitat: per comerç, per guerra, per pelegrinatge o per emigrar. Desplaçar-se sense cap altra raó que el gaudi, fer del viatge un fi en si mateix, va ser un invent aristocràtic, assumit i expandit per la burgesia. Avui és un consum quotidià que molts viuen gairebé com a dret. Aquesta democratització té una cara amable que no convé menysprear: milions de persones accedeixen per primer cop a un gaudi que abans els estava vedat. Però també té un límit físic. No hi ha solució màgica per asseure tota la humanitat al banquet planetari, i el turisme és una de les taules on aquesta contradicció es veu amb més claredat.
El viatge per plaer va néixer com a privilegi d'elits ocioses. Als segles XVII i XVIII, els joves aristòcrates recorrien Europa amb el Grand Tour per completar la seva educació. Al XIX, la burgesia va adoptar l'estiueig, els balnearis i la costa. El 1841 Thomas Cook va empaquetar el primer viatge col·lectiu. Entre el 1950 i el 1970 van arribar les vacances pagades, els vols xàrter, el sol i platja. Avui, el baix cost, els creuers i les plataformes digitals ho han convertit en un producte de consum diari.
Les xifres fan vertigen. Segons l'ONU Turisme, el 2025 es van registrar uns 1.520 milions d'arribades de turistes internacionals, uns 60 milions més que l'any anterior. El 1950 eren al voltant de 25 milions: les arribades s'han multiplicat per seixanta. I això sense comptar el turisme intern, que és força més elevat. Quan era cosa de pocs, el viatge enriquia el viatger i el destí. Viatjar era aprendre idiomes, art, costums i relacionar-se amb els teus companys de viatge i amb altres persones. Els viatgers i cronistes van descobrir i prestigiar paisatges, monuments i cultures; molts destins patrimonials deuen la seva valoració a aquells primers visitants. I la seva presència, minoritària, era una cosa que la comunitat local podia absorbir i del que se'n beneficiava. Era una pràctica culta, lenta i minoritària.
La mateixa pràctica canvia de naturalesa en canviar d’escala. Allò que era immersió i convivència es converteix en pas fugaç per un escenari. El que era una estada llarga es converteix en escapada exprés. Com la roba que omple armaris sense fer-se servir, els viatges s'acumulen: es consumeixen, no es viuen. Es col·leccionen destinacions com qui escriu una llista. Es viatja per mostrar el viatge més que per viure'l, i la foto substitueix l'experiència. Els llocs es tematitzen fins a assemblar-se tots entre si, i no hi ha prou temps per comprendre on s'està.
La història del sucre ofereix una bona metàfora. Va ser durant segles un caprici de rics, recomanat fins i tot com a remei: a principis del segle XVIII, el metge anglès Frederick Slare ho proposava com a dentifrici, pols per als ulls i aliment sa per a nens i adults. Durant aquest segle es va popularitzar; el 1770 Gran Bretanya consumia cinc vegades més sucre que el 1710. Avui l'Organització Mundial de la Salut adverteix contra el seu excés i se l'assenyala com un dels causants de l'epidèmia d'obesitat. El problema mai no va ser el sucre, sinó la dosi. Amb el turisme passa el mateix.
Massificat, el turisme deixa de ser una presència que el lloc absorbeix i es converteix en una pressió que el transforma. El mal és físic i és social; al medi territorial i a la comunitat. Sobre el territori, la primera víctima és l’habitatge. Els pisos turístics redueixen l'oferta residencial i encareixen els lloguers. A més a més, suposen un frau a l'esforç públic d'habitabilitat: la seguretat, la salut, la neteja, l'aigua o l'energia es paguen amb impostos per als quals viuen a la ciutat, i s'acaben dimensionant per a una població que no hi viu. Carrers, places i espais naturals se saturen en temporada alta. Els pics de consum d'aigua i energia sovint arriben a territoris que ja pateixen escassetat. I l'accés aeri multiplica la petjada de carboni de l'esbarjo. L’esforç pot estar justificat quan l’activitat reporta ocupació, renda i altres beneficis. I a tot això s'hi afegeix el risc del monocultiu. Una economia que depèn d’un sol sector és fràgil davant de qualsevol crisi, com es va veure amb la pandèmia. La seva competitivitat descansa, massa sovint, en una ocupació estacional, precària i mal pagada.
Sobre la comunitat resident, l'efecte encara és més profund. La pressió immobiliària expulsa el veïnat dels barris centrals. Les botigues de proximitat cedeixen el lloc a negocis per a visitants, indiferenciats. La identitat es vulgaritza i es ven com a espectacle fins a produir una ciutat-decorat, on només romanen les parts dures de la ciutat patrimonial: les pedres, no la vida. El malestar creix i apareix el conflicte entre residents i turistes.
La paradoxa és cruel. Quan el visitant substitueix el veí, el lloc deixa de ser el que els viatgers venien a buscar. Un centre històric que perd els habitants no es conserva: es converteix en un jaciment històric. La massificació destrueix precisament allò que feia atractiu el destí, la seva vida pròpia, la vitalitat de la ciutat.
Darrere d'aquest conflicte hi ha dos drets que xoquen. D'una banda, el dret al territori: el dels qui hi viuen i en viuen, que l'habiten, el treballen i el transmeten a la generació següent. De l'altra, el suposat dret al viatge turístic: el dels que arriben a fer servir i consumir aquest territori durant uns dies i després marxen.
No són drets del mateix rang. El primer és la base d’una comunitat; el segon, una aspiració legítima de lleure. Per això el territori ha de reivindicar el dret a ordenar i regular el seu espai turístic i els seus usos. I per això els drets de les persones que volen visitar una localitat no poden prevaler sobre els interessos i el benestar de la comunitat resident. Aquesta és la condició necessària de qualsevol turisme acceptable: sense ella, tota la resta és retòrica.
Convé recordar què s'espera del turisme perquè sigui interessant per a un territori quan funciona bé. Ha de crear ocupació estable i de qualitat. Ha de generar renda amb efectes multiplicadors sobre l’economia local. Ha de deixar un balanç positiu entre allò que aporta i allò que costa a les arques públiques. Ha d'afavorir la interacció cultural entre els residents i els visitants. Ha de contribuir a construir capital territorial, no a consumir-lo. I les seves activitats han d'integrar-se al teixit urbà i a l'espai rural, no superposar-s'hi. Quan aquesta jerarquia s'inverteix, la relació es desequilibra. El balanç entre avantatges i inconvenients d'aquesta relació desequilibrada permet distingir dos tipus de turisme, com es distingeix en biologia entre simbiosi i parasitisme. El turisme parasitari falla a gairebé tots els punts enumerats de la condició necessària; el de convivència, que és la seva versió simbiòtica, els converteix en la raó de ser.
El turista simbiòtic deixa al lloc més del que s'emporta: renda, ocupació digna, coneixement, estima pel que troba. El turista parasitari extreu el que el lloc té de valuós i li torna saturació, preus inabastables i veïns expulsats. Com tot paràsit, acaba debilitant l'organisme de qui viu. Garantida la condició necessària, queda la condició aspiracional . El model de turisme desitjable és aquell que optimitza el capital territorial, generant ocupació i riquesa, sense deteriorament ni minvament del medi, dels components patrimonials o dels valors socials identitaris. Aquest model té un nom: turisme de convivència.
Davant l'aristocràcia de masses no hi ha la nostàlgia del Grand Tour. Ni és desitjable tornar a un viatge reservat a uns quants, ni és possible. L'alternativa és una altra: un turisme de convivència, que recuperi el millor del viatge minoritari - el coneixement, la lentitud, la relació amb els qui viuen al lloc - en una escala compatible amb molts.
Hi ha una objecció, i convé afrontar-la de cara: no és elitista aquesta crítica? No és la queixa de qui ja va viatjar contra els que arriben ara? No, no ho és, perquè allò que es qüestiona no és qui viatja, sinó com. La proposta no consisteix a tancar la porta a ningú ni encarir el viatge perquè torni a ser cosa de pocs. Consisteix a canviar la manera de viatjar sense reduir el nombre dels que viatgen.
Els números ajuden a veure-ho. Cada europeu gasta de mitjana entre 1.400 i 1.600 euros a l'any en turisme i fa tres o quatre viatges amb pernoctació, molts d'ells escapades banals que amb prou feines deixen empremta en qui les fa, encara que sí al lloc que les rep. Amb aquest mateix pressupost és possible viatjar d'una altra manera: menys vegades, durant més temps i amb més densitat cultural i relacional. Una estada llarga permet allotjar-se en barris vius, donar temps a la interpretació cultural, comprar al comerç local, aprendre alguna cosa de la llengua i conèixer els qui hi viuen. No es tracta de gastar menys, sinó de gastar millor, i que aquesta despesa es quedi a la comunitat.
Hi ha, a més a més, una raó climàtica. El transport, i sobretot l'avió, és la font d'emissions més gran del turisme. Cada escapada aèria de dos o tres dies carrega amb la petjada completa d'un vol d'anada i tornada per a poques nits d'estada. Menys viatges i de més durada redueixen aquesta empremta sense renunciar al viatge. I cal recordar on és el veritable privilegi: s'estima que al voltant de l'1% de la població mundial genera la meitat de les emissions de l'aviació comercial. El que és elitista és el vol freqüent, no la proposta de viatjar menys i millor.
El turista de l'aristocràcia de masses es comporta com “un senyor” que arriba a un domini aliè: consumeix, exigeix, fotografia i marxa. La persona viatgera de convivència es comporta com un hoste. Sap que entra a casa dels altres, que aquesta casa té veinat, comerços, horaris i costums que no existeixen per servir-lo. I entén que aquesta vida pròpia, precisament, és el que val la pena conèixer.
El patrimoni ocupa aquí un indret central. No és una col·lecció de pedres que es fossilitza per a la foto, sinó una part d'un sistema viu. Si la ciutat perd l'essència i la vitalitat, el centre històric es queda en runaben il·luminada. Usat amb intel·ligència, el patrimoni pot posar en relació la dimensió històrica i social del territori amb el funcionament físic: l'aigua, l'energia, els materials, la mobilitat. Aquesta relació és una poderosa eina per afrontar el gran repte del nostre temps: la mitigació del canvi climàtic i l'adaptació als seus efectes.
El dilema no es resol negant el desig de viatjar, que és legítim, ni ignorant els límits de la destinació, que són reals. Cap territori no pot acollir sense mal tots els que volen visitar-lo, ni el planeta suportar la seva empremta. És la mateixa contradicció entre prosperitat, llibertat i sostenibilitat que travessa el tercer mil·lenni. Per resoldre-la proposo tres vies pràctiques.
Res d'això no és possible sense planificació adaptativa. El turisme es confon amb les funcions bàsiques de la residència: habitatge, transport, hostaleria, lleure exterior. Per això no es pot tractar com un sector a part. L'ordenació del territori i l'urbanisme han d'abordar sense demora un reacoblament entre ciutat i territori, i el turisme només s'entén dins aquesta tasca. Per passar de la condició necessària a la qual s’aspira cal crear condicions d'interacció cultural, facilitar la bona convivència entre residents i visitants i integrar les activitats turístiques al teixit urbà i rural.
L'aristocràcia de masses turística ha aconseguit una cosa extraordinària: que centenars de milions de persones gaudeixin del que abans era privilegi d'uns quants. Però ha copiat de la vella aristocràcia el seu pitjor tret, la relació senyorial amb el lloc aliè, i ha oblidat el millor, el viatge com a forma de coneixement.
El turisme de convivència proposa el camí invers. Advoca per reconèixer que el dret a viure en un territori, i el dret d'aquest, està per sobre del dret a consumir-lo dels visitants; per conservar l'accés ampli al viatge i recuperar-ne el sentit. Que el visitant arribi com a hoste, es quedi prou temps per entendre i relacionar-se, gasti on viu la gent i marxi deixant el lloc igual o millor que com ho va trobar. Que el resident no sigui un figurant del decorat, sinó l’amfitrió que dona raó de ser al viatge.
No és una utopia ingènua, sinó una condició de supervivència del turisme. Un destí que expulsa el veinat acaba sense oferir res: el turisme parasitari esgota l'organisme (territori i comunitat) del qual viu, el simbiòtic l'enforteix. Un territori que conserva la seva capital, la seva gent i la seva vida pròpia continua sent, generació rere generació, un lloc on val la pena anar. Vivim un temps apassionant i el coneixement ens permet veure amb claredat les seves dimensions. El repte actual és obrir vies pràctiques per al món actual i per a les generacions futures. En el turisme, aquesta via té nom: convivència.
Juan Requejo, soci d’Oikia, és economista, geògraf i consultor en matèria de planificació econòmica, territorial, ambiental i energètica, amb àmplia experiència en la direcció de plans d’ordenació del territori.
