El passat 18 de maig, Ignasi Llorente, membre de la junta i fundador d’Oikia, va compàixer davant la Comissió de Medi Ambient i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya per defensar la necessitat d’avançar en la Proposició de llei de mesures urgents de protecció de la seguretat climàtica. Ho va fer des de la triple perspectiva que el defineix: com a membre fundador d’Oikia, com a empresari compromès amb la transició ecològica i, sobretot, com a divulgador científic.
La intervenció va obrir amb una premissa que no hauria de ser polèmica, però que malauradament ho és: el canvi climàtic no és una opinió. És una realitat mesurada, documentada i verificable.
La temperatura mitjana a Catalunya ha augmentat 1,5º des de 1950. No és un model matemàtic. Són termòmetres. Barcelona ha passat de quinze nits tropicals als anys vuitanta a més de quaranta en l’actualitat. La verema s’ha avançat entre dues i tres setmanes respecte als calendaris que els pagesos consideraven normals fa cinquanta anys. Entre 2022 i 2024, Catalunya va patir quaranta mesos consecutius de sequera, i els embassaments del sistema Ter-Llobregat van arribar al setze per cent de la seva capacitat.
Cap d’aquestes dades és una projecció. Ja és una realitat.
Des d’Oikia, proposem que el debat parlamentari s’articuli al voltant de tres eixos:
• El full de ruta polític ha de partir del consens científic. La ciència climàtica no és d’esquerres ni de dretes. Les conclusions de l’IPCC no representen una ideologia: representen l’estat actual del coneixement humà.
• Les aliances polítiques han d’estar orientades al resultat. En un parlament fragmentat, exigir l’acord total en tots els punts d’una proposta és condemnar-la al fracàs. Quatre articles convertits en llei avui tenen un impacte real. Quinze articles perfectes que no s’aproven mai no en tenen cap.
• Cal recuperar l’empirisme com a valor polític transversal. Estem assistint a l’emergència d’un nou eix de polarització: no dreta-esquerra, sinó empirisme versus negacionisme. Qui accepta l’evidència científica ha de ser capaç de construir majories.
La raó per a l’esperança
La intervenció va acabar amb un missatge d’optimisme fonamentat. La història demostra que quan les societats basen les seves decisions en el coneixement científic, avancen. El 1820, menys del 12 % de la població mundial sabia llegir; avui, més del 87 % és alfabetitzada. La mortalitat infantil ha passat del 40 % a menys del 4 %. La verola, que va matar entre 300 i 500 milions de persones al segle XX, va ser erradicada el 1980.
La ciència climàtica ens diu avui el mateix que la ciència mèdica deia als legisladors del segle XIX sobre l’aigua potable i les vacunes: hi ha un problema, sabem quines en són les causes, i sabem en quina direcció cal avançar.
La pregunta que queda és si tenim el coratge polític de fer-ho.
